autoretrat analògic amb doble exposició

Sovint volem definir estils, formes de treballar, o simplement d’anar per la vida de persones que coneixem o creiem conèixer. A l’aula amb els alumnes o en la tertúlia d’amics tots grillats per una passió en comú com és la fotografia trenem records i destil·lem el passat tot creant paral·lelismes per il·lustrar un present que tal volta ens portarà al futur.
En aquest món de fanàtics tècnics i d’artesans capaços de guiar la llum a través d’imatges efímeres he conegut peces cabdals i característiques. 
“En un temps passat però no tant com per indexar-lo en la prehistòria hi havien uns homes denominats retratistes o fotògrafs que miraven el món de cap per vall a través d’un vidre esmerilat.”

Lluis Brunet vist per Joan Safont.

Eren capaços d’interpretar la realitat o capgirar-la amb aquell instrument batejat com a banc òptic.

Els ulls d’en Lluís Brunet llegeixen el present i sospesen el futur mentre es mimetitza en la mirada popular, el pòsit dels anys temperen la reflexió i fa que les seves imatges prenguin força i coherència.

A Sabadell vaig descobrir un enigmàtic druida mimetitzat darrere una barba roja i un posat hippy. Lluís Brunet era un avençat en el temps i fusionava imatges en una sola placa amb més facilitat que molts col·legues ho fan ara a través del Photoshop.
L’he anat seguint des de la distància i el respecte que em mereix com a professional i hem coincidit en feines per clients comuns on mai l’he vist com a competidor sinó com a tenir l’oportunitat de compartir un espai on cabíem tots dos.
En el camp de la publicitat , en el retrat, en fotografia arquitectònica, Lluís Brunet és un referent a tenir en compte i digne de formar part dels personatges que han escrit la història del nostre país. 
Si en Perret va ser per a molts un pare en el bodegó publicitari per la capacitat d’il·luminar amb precisió de bisturí, li va sorgir un deixeble, ens hi fa pensar.

Analógic sense retocs posteriors.

Amb el pas dels anys i l’evolució de l’ofici i la involució en el món digital, ambdós hem traçat camins paral·lels tant en l’àmbit professional con en el formatiu i és des de fa uns anys just en el primer referèndum a Arenys de Munt vàrem començar a coincidir.
Parlar amb ell és un exercici constant que mou el muscle del somriure i enforteix la capacitat de respondre al mots encreuats amb què dibuixa els seus comentaris.
Aquest dijous vinent l’he convidat a impartir una lliçó magistral en una de les meves classes a la universitat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

a la platja de Banyuls amb en Jordi Cuixart i la Muriel Casals

Banyuls de la Marenda del dia que varem anar a dinar a casa de la Teresa Rebull 

M’agradaria que els qui creuen que el seu camí professional passa per la fotografia, coneguessin de primera mà, un bon home, un gran fotògraf i un notari del moment present del nostre país.

Narrativa gràfica d’Eduard Huertos.
Deixar-se engolir per l’obra de l’Eduard Huertos és cavalcar en la cal·ligrafia dels sentits i la passió per la tècnica. En un marc incomparable del collegi d’aparelladors de Mataró hem pogut gaudir d’una mostra individual d‘ aquest autor minuciós en el dibuix en la seva etapa realista i punyent en aquesta on l’abstracció i la composició es fonen.
Parlar de l’Eduard és parlar d’una noble entrega en tot el que fa i que defineix la seva línia personal i que en quatre ratlles ens explica.

L’any 1959 uns quants joves que acabàvem els estudi d’Art a l’Escola d’Arts i oficis de Mataró, vàrem fer una exposició col·lectiva on predominava l’abstracció com a medi d’expressió artística. Va constituir un gran escàndol ciutadà, ja que no era “normal” que gent jove, fos agosarada i “profanés” el Museu Municipal, amb temes pictòrics en prou feines tolerats a artistes consagrats a l’estranger. D’a les hores en ça que he conreat l’abstracció com la forma preferida per comunicar els meus sentiments artístics.

Això no treu, que quan viatjo, m’emporti unes aquarel·les i un bloc per pintar edificis i paisatges dels llocs visitats. També m’agrada dibuixar figura, retrats, còmics, etc. Però quan vull expressar-me amb total llibertat, retorno a l’abstracció que m’obliga a crear l’obra des de cero. A vegades amb fatiga però sempre amb la il·lusió de fer una cosa totalment meva.

Respecto aquells artistes que amb la seva obra volem comunicar idees polítiques i socials o qualsevol d’altres. Però jo els compromisos els he pres en l’àmbit de la política militant en organitzacions. Per mi, en l’art, el que preval es la impressió visual estètica.

Els artistes joves d’ara van per altres camins que jo no seguiré. No passa res. Els observo amb respecte. Mentre tant, jo faig el que m’agrada.

Eduard Huertos

Una exposició un pèl enrogida per l’emmoquetat de la sala però que sens dubte ens transporta al màgic món del gravat en què l’Eduard es mou amb tanta desimboltura i on la seva tenacitat es veu reflectida.
La traça de la vida en paral·lel d’un artista local que mereix tenir en compte i seguir-ne l‘ evolució!.

La natura s’escriu amb majúscules de la mà de Ose Recio, un home fet a si mateix en la disciplina fotogràfica i que manté un tuteig màgic amb el medi ambient i els éssers
que hi conviuen.
En la seva vida diària Ose gaudeix com pocs de l’observació en primera fila de l’espectacle natural. Coneixedor d’espècies i de les seves qualitats específiques és una verdadera enciclopèdia oberta de bat a bat pels amics que encuriosits li preguntem fins a l’avorriment les diferències físiques que caracteritzen cada una d’elles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els qui han tingut la sort de tenir-lo apropo han begut d’aquesta passió que cristal·litza en cada una de les seves fotografies. D’aquesta forma fotògrafs novells com en Marc Casas han vist enlluernats com L’ Ose es movia amb desimboltura pels viaranys dels Aiguamolls recopilant i classificant nous individus del col·lectiu de les aus, amfibis, repti’ls o mamífers.

Certament escoltar-lo es addictiu per la seva capacitat innata per transmetre els seus coneixements de manera senzilla, afable i sovint envoltada d’anècdotes.
Coneixia les seves fotos i tenia la certesa de moltes vegades érem un al costat de l’altre en el mateix instant i davant el mateix personatge. Però fins fa poc no l’he conegut., per això ara sóc feliç de presentar-lo als amics i als qui els ha picat el cuquet de la fotografia naturalista.

Retre homenatge als amics com l’Ose és fer-ho a un perfil humà
molt especial que fa possible que el cercle de conservació i aprenentatge envers el medi ambient i la natura sigui possible. Als Aiguamolls i a totes les nostres contrades són necessaris i altament recomanables. Des d’aquest humil blog aprofito l’avinentesa per a fer-ho. Gràcies!.

Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza

La Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza (AEFONA) es una asociación sin ánimo de lucro nacida en 1993 e inscrita en 1994, que aglutina a un amplio colectivo de fotógrafos aficionados y profesionales de toda España.El principal nexo de unión de sus miembros es la pasión por la fotografía y el respeto por la naturaleza.

El fotògraf de naturalesa i l’actitud envers el món que l’envolta.El fotógrafo de naturaleza y la actitud hacia el mundo que lo rodea.

Possiblement aquest sigui el paradigma dels somnis de qui l’atrau aquest vell i atractiu ofici. Reuneix tots els qualificatius que el converteixen en referent ple de glamur copsat en infinitat de llibres i pel·lícules que barregen l’aventura, la biologia, el descobriment i la protecció de les espècies que conviuen en un món global.

Posiblemente este sea el paradigma de los sueños de quienes lo atrae este viejo y atractivo oficio. Reúne todos los calificativos que lo convierten en referente lleno de glamour cogido en infinidad de libros y películas que mezclan la aventura, la biología, el descubrimiento y la protección de las especies que conviven en un mundo global.

visitar mi galeria

http://migaleria-aefona.org/#/socios/joan-safont

Quan el temps no importa i només la llum solar marca el bategdiari, l’observador perd nocions i mesures que ens ajuden a organitzar la nostra percepció global.
Al bell mig de l’Himàlaia sota els cims gegantins el temps sembla deturat i escriure un diari sense descriure horaris és possible.
Quan el calendari pren el paper del rellotge i els dies el paper de les hores el valor de cada instant es dilata i ens permet somniar sense despertar i embogir de sentiments i contrastos.
Sota la pluja monsònica el foraster coneix grups ètnics marcats pels orígens, alçada i ofici intentant esbrinar les traces que diferencien caràcters i fesomies amb un comú denominador, la curiositat.
He tingut la sort de passar-hi molt de temps i sempre a peu… sense presses.. En creuar -nos en un camí solien preguntar però…¿ quina hora és?. Com si fòs important tenir rellotge.

Per tal de desvincular continguts d’opinió dels d’altres activitats com poden ser la docència, la fotografia en les seves vessants siguin de natura, publicitat o publicitaria he habilitat aquest blog on seguiré escrivint les meves reflexions personals. És millor tenir diferents blogs especialitzats fer agilitzar i fer més directe l’arribada del contingut als seus destinataris. Gràcies

El nou blog es https://elrebostdelamemoria.com/

Us hi espero per compartir nous temes i l’actualitat diària.

Per tant queden actius;
El rebost de la Memòria.com articles d‘ opinió.https://elrebostdelamemoria.com/
Imagebank– empresa .https://joansafontphotograph.wordpress.com/
Inout/photo-Fotografia gastronòmica https://inoutphoto.wordpress.com/
joansafont.wordpress.com – formació i d’altres.https://joansafont.wordpress.com/