Fotografiar la natura posseeix un additiu imponent de descoberta, de mimetisme, d’entrega total. Descoberta pel que té de desconeguda, mimètica per la facilitat que dóna passar desapercebut, d’entrega pel que et fa sentir quan mantens un diàleg íntim amb el protagonista.
La tardor quan les darreres escalfors torren els colors i deixen els arbres orfes de fulles aquests mamífers que semblen sorgits d’un conte de fades inicien un ritual bell com una dansa on el gest de les seves piruetes de festeig marquen el ritme.

Video de” la ronca”. de MIREIA CANICIO.

 

Encreuament de mirades, anivellament de forces entre els mascles, “La Ronca “és el so d’atracció i la música de fons per un espectacle anual en el cicle vital.
Pels que gaudim de l’observació intentant fixar el record en imatges son moments únics. Tinc la immensa sort de compartir-ho amb la persona que estimo i aleshores el goig és total.
La tècnica que sovint oblidem embogits per al moment distreu la màgia i la retrobem en repassar a cassa el material aconseguit.

La daina (Dama dama), sovint anomenada Cervus dama) és una espècie de cérvol nativa de l’àrea mediterrània.

Es diferencia de l’altre gran cèrvid europeu, el cérvol comú (Cervus elaphus), per tenir una menor grandària, un bell pelatge rogenc esquitxat de taques blanques (de vegades també presenta una banda fosca sobre el llom) i les banyes amb forma de palma. La cua es caracteritza pel seu dors obscur i per la seva longitud (fins a 19 centímetres). El pelatge es torna més fosc i grisenc a l’hivern, tot i que el ventre, les natges, la part inferior de les potes i la cua és blanca al llarg de tot l’any.

Escoltar “La Ronca ” és imponent tot trencant els silencis dels aiguamolls tan sols guarnits pels cants de rossinyols i els fugaços vols de cigonyes que en aquests dies es recullen a milers en aquest paratge.
Cal deixar distancia per copsar la magnitud i presència d’aquest bell animal.

L’espècie va ocupar gran part d’Europa durant l’últim període interglacial, però s’extingí de gran part del seu territori, quedant reduïda la seva distribució a l’Àsia menor i possiblement a la Mediterrània oriental, fins que fou reintroduïda en gran part del seu antic àmbit, inclosa la península Ibèrica, en temps històrics.

En l’actualitat les daines s’han introduït en gran part d’Europa i als Estats Units, Mèxic, Perú, Xile, Argentina, Sud-àfrica, Austràlia, Nova Zelanda i a les illes Fiji.Aquesta espècie prefereix els boscos de fulla caduca relativament humits, on s’alimenta preferentment de fulles d’arbres i arbustos i en menor mesura d’herbes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A l’antiguitat, la daina es va convertir en una presa cobejada pels caçadors, sobretot els pertanyents a les classes altes. Això, paradoxalment, va contribuir a la seva conservació i introducció en diversos llocs on abans no hi era present o s’havia extingit durant l’última era glacial. La major expansió es produí durant l’Imperi Romà i l’edat mitjana, quan l’espècie fou introduïda a l’Europa central, les Illes Britàniques, al sud de la Península Escandinava i a Finlàndia. Al seu parent, la daina persa (Dama mesopotàmica), li fou fins i tot pitjor, i es va considerar extinta fins que es trobaren uns quants exemplars en una regió remota del sud-est de l’Iran. La daina europea és comuna als parcs i jardins de diversos països, on es crien amb fins ornamentals per la seva bellesa.